JOAQUIM CARBÓ
Nota biogràfica: Joaquim Carbó. (Caldes de Malavella, La Selva, 1932).
Escriptor català. Se’l coneix tant per la seva obra per a nois i noies com per la destinada als adults (és autor d’un centenar de títols). Ha treballat en diversos col•lectius i projectes emblemàtics de la cultura catalana. Per exemple, pertany als pioners de la revista Cavall Fort, va formar part del grup Ofèlia Dracs i dels primers dirigents de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Actiu en les xerrades a les escoles, va haver-ho de deixar per problemes amb la faringe. Roman preocupat per la pedagogia, la literatura i el lleure (com es pot veure en una entrevista recent a la revista Estris).
A l'escola hem llegit: El gos dela masia i La colla dels 10.
Com va començar tot?
La relació amb Joaquim Carbó va començar amb els alumnes de 4t. de l'Escola Sant Ramon. Després d'haver llegit el llibre El fantasma del Liceu i haver treballat el llibre a partir d'una auca, un alumne, l'Arnau Gil, li va regalar la seva ... així va començar la relació. Van començar a escriure'ns per correu ordinari.
Barcelona, estiu de 2009.
Benvolguda Assumpció,
A les acaballes de les vacances, passo per casa, a Barcelona, recullo papers i, entre ells, la seva carta, tan amable.
Al llarg de tants anys de professió, he establert lligams d'amistat amb mestres de tota mena d'escoles i localitats. Durant molt de temps – anys i panys! - vaig visitar infinitat d'escoles i, fora de casos molt especials, sempre en vaig sortir havent après alguna cosa a part de l'afecte mutu creat amb el professorat. A L'Espluga de Francolí, a Montblanc, a Cornudella, a Prades...
Una afecció a la gola, que no és molt important, però que m'obliga a dosificar les paraules, m'ha privat d'aquest plaer en els últims temps. No cal dir que m'hauria agradat i divertit fer una escapada fins al Pla de Santa Maria per comentar els meus llibres amb els seus alumnes. Em sembla que el meu amic i excel·lent escriptor Joan Rendé hi té residència i interessos. De tota manera, si n'hi ha algun que té ganes de fer-me algun comentari, pot enviar-me un correu a l'adreça electrònica: sorra@joaquimcarbo.net
Estaré molt content si el curs que ja tenim a la cantonada llegeixen El gos de la masia. És ben interessant que els infants i els joves recuperin els noms de les coses. Altrament, la llengua s'empobreix i cada dia és més un calc del castellà. De vegades, sembla una lluita inútil, però mentre hi ha vida hi ha esperança. És lògic que tot evolucioni, però no hi ha dret que ara que tenim una escola, una ràdio i una televisió pròpies i en la nostra llengua, la indiferència faci que es perdin tantes coses.
Bon final de vacances!
Ben cordialment,
Joaquim Carbó
Durant aquest curs el 2009-2010 els alumnes de l'Escola Sant Miquel del Pla de Manlleu hem llegit els llibres anteriorment citats i tot seguit hem començat a escriure'ns per email. Aquí teniu els diferents correus:
Hola, Assumpció!
Moltes gràcies per la fidelitat lectora. Saber que hi ha qui aprofita i es diverteix amb el resultat de moltes estones de pensar per trobar una idea i, després, d'enfocar-la i, sobretot, d'escriure-la, és la millor recompensa que es pot rebre per una feina que també és molt divertida i agraïda si al final et sembla que ha quedat mitjanament bé i algú és tan amable de fer-t'ho fa saber.
Durant una pila d'anys m'ho vaig passar encara millor visitant els lectors d'escola en escola. Les emocions més grans sempre procedien de les escoles més petites, quan el contacte era molt més viu i directe que en una gran sala amb dues-centes persones. Lamento, per tant, no poder fer una escapada per visitar els infants de Sant Miquel del Pla de Manlleu i de perdre'm, també, la visita a l'hort.
De tota manera, si algun alumne em vol fer alguna pregunta me la pot formular a través d'aquesta adreça del correu electrònic i procuraré contestar-la tan bé com pugui. Ja sé que no és el mateix, però de vegades també resulta, sobretot si tota una classe es posa d'acord i entre tots fan una bateria de preguntes i me les envien.
Ben amicalment,
Joaquim Carbó
El Pla de Manlleu, primavera de 2010.
Benvolgut Joaquim:
En l'últim email ens deia que podiem fer-li preguntes i establir un diàleg a partir de la lectura dels llibres, doncs bé, la classe de la Falç, els alumnes de 3r. i la classe de l'Aixada, els alumnes de 4t. hem llegit El gos de la masia; la classe de l'Aixada, els alumnes de 5èt i la classe dels Arpiots, els alumnes de sisè, hem llegit La colla dels deu. Després de fer-ne un petit treball a partir d'auques, resums i/o fitxes de lectura, aquestes són les cartes dels alumnes.
El Pla de Manlleu, primavera de 2010
Benvolgut Joaquim:
Som la classe de l'Aixada, els nens i nenes de 4t. hem llegit El gos de la masia.
Ens ha agradat molt. Ens agradaria una altra aventura de la Meritxell i el Marc al camp.
Tenim unes quantes preguntes per fer-li:
1.- Com és que la Meritxell i el Marc no es van quedar el Terri?
2.- Quants anys tenia vostè quan va començar a escriure?
3.- Quin llibre és el que li ha agradat més escriute?
Atentament, classe de l'Aixada.
A l'atenció de Joaquim Carbó:
Som els nens i nenes de 5è , de la classe de l'Aixada.
Ens agradaria que ens respongués a les preguntes següents:
1.- Com se li va acudir escriure aquest llibre?
2.- Per què la colla dels 10 i no dels 5, com nosaltres som a la classe de cinquè?
3.- Li va costar molt escriure aquest llibre?. Va quedar satisfet del resultat?
Gracies per aclarir els dubtes.
Atentament. La classe de l'Aixada.
Hola Joaquim:
Som nens i nenes de la classe de 6è de l'escola Sant Miquel del Pla de Manlleu.
Li volem comunicar que hem llegit el seu llibre "La colla dels deu" i ens ha agradat molt. Li agraïm el seu treball i esforç per escriure aquests tipus de llibres d'intriga, d'emoció ...
Mentre llegíem d'allò més atents estàvem nerviosos per saber que passaria a continuació.
Amb aquesta història ens ha fet volar en un món ple d'imaginació, on hem disfrutat fent de detectius.
Ens ha agradat el seu estil d'escriure amb totes les frases fetes que anava intercalant entre la història.
Ens agradaria molt una segona part d'aquest llibre.
Moltes gràcies per haver escrit aquest llibre i ens sap greu que no hagi pogut venir a visitar-nos.
Atentament, la classe dels Arpiots.
Gràcies per atendre el nostre email.
Atentament
Fina, Assumpció i Marta tutores de la classe de la Dalla, l'Aixada i els Arpiots respectivament.
Si vol conèixer la nostra escola pot conectar-se al blog: escolasantmiquel.bolgspot.com
Gràcies per tot. Atentament
Assumpció Montserrat
Per a l'Assumpció, la Fina, la Marta i totes les nenes i els nens de l'Escola Sant Miquel del Pla de Manlleu, d'Aiguamúrcia
Estic molt content que m'hàgiu fet aquesta pila de preguntes. Tot seguit intentaré contestar-les com si hagués tingut la sort de poder venir i parlar amb tots vosaltres.
En primer lloc, m'adreço al grup que ha llegit El gos de la masia. Després, als que s'han fet amics de La colla dels deu. I, finalment, escric un comentari per als de sisè. Així n'hi ha una mica per a tots.
Si en voleu saber més, de tot el que es refereix als meus llibres, n'hi ha un que es va distribuir a totes les escoles públiques, que es titula: Joaquim Carbó. Setanta anys, un centenar de títols, un milió d'exemplars. Si la vostra escola no el va rebre, potser el podríeu reclamar al Centre de Recursos. I si aquí no els en quedava cap, m'ho podeu dir i miraré de fer-vos-en arribar un.
Endavant, doncs! Llegiu molt, que ajuda a viure, però, ara que ja tenim el bon temps aquí, no us oblideu de jugar a l'aire lliure, que és una bona manera de fer salut.
Amb tot l'afecte del vostre amic,
Joaquim Carbó
1.- Com és que la Meritxell i el Marc no es van quedar el Terri?
El gos de la masia és el tercer llibre d’una sèrie que va començar amb El país de les cabres, va continuar amb El gos del metro, que és el mateix gos que va sortir després a El gos de la masia que vosaltres heu llegit. Els dos germans encara viuen u na quarta aventura a El fantasma del Liceu. Ja veieu si n’hi ha més, d’històries amb aquests personatges.
Des del primer moment, la meva intenció era explicar que no es pot tenir un gos en un pis petit de ciutat en què el pare, la mare i els dos germans surten de casa a les vuit del matí per anar a treballar o a l’escola i no tornen fins a les sis o les set de la tarda. Us imagineu la pobra bèstia sola, tot el dia, havent d’aguantar-se les necessitats, o esperant que li portin menjar? És clar que el podrien acostumar a fer-ho en un caixó, o fora el balcó, si en tenen, però, i el menjar? Si li’n deixen molt, el més fàcil és que l’animaló s’ho mengi tot de cop i li faci mal, per més que li recomanin que s’ho reparteixi per a tot el dia. Els gossos no entenen el rellotge, oi? A El país de les cabres feia que als nens els toqués una cabreta en una rifa de la coral del barri, i els pares, que no volien saber res de tenir un gos encara s’esveraven més quan es trobaven una cabra dins el pis... Els dos germans, al principi, divertits i enjogassats, s’ho passaven molt bé amb la cabra fins que ells mateixos s’adonaven que el país de les cabres és a pagès, en un prat, on puguin campar per les seves. Ja veieu que al pis de la Meritxell i en Marc no hi havia lloc per al Terri i per això no se’l van quedar. Per sort, el podien visitar de tant en tant.
2.- Quants anys tenia vostè quan va començar a escriure?
3.- Quin llibre és el que li ha agradat més escriure?
Si no m’agrada el que escric, ja no el publico i m’esforço per arreglar-lo, polir-lo, escurçar-lo o allargar-lo. No paro fins que no quedo satisfet. Això no vol dir que sigui cap cosa de l’altre món, i ara!, sinó que per més que m’hi miri ja no em pot sortir millor. Els qui després heu de dir què us en sembla sou els lectors.
Normalment, quan n’acabo d’escriure i de publicar un, sempre em sembla que és el que fa més goig de tots perquè és el que tinc més fresc, però això no vol dir que sigui millor que els altres. És clar que l’últim sempre hauria de tenir més coses perquè a mesura que treballo aprenc millor l’ofici, però curiosament, els dos llibres meus que tenen avui encara més sortida són La casa sota la sorra i La colla dels deu, que són els dos primers que vaig escriure.
Ara em fa molta il·lusió l’últim que he publicat, i que es diu Sant Jordi mata l’aranya. Hi faig una mica de broma sobre la llegenda d’aquest sant.
1.- Com se li va acudir escriure aquest llibre?
Perquè en una revista francesa que es deia -i encara es diu- Paris Match, vaig veure una fotografia de deu nois d’una escola que jugaven a bàsket sobre patins. Vaig estar moltes estones mirant-me’ls, em vaig fixar que n’hi havia un que semblava diferent, més elegant, i que se separava una mica del grup, com si no hi fos del tot amic... I vinga barrinar fins que se’m van començar a acudir tot de coses que després vaig escriure. El noi una mica diferent, perquè era d’una altra posició social era en Llovet, és clar.
Mirant, mirant, els vaig batejar tots segons l’aspecte físic i ja només va ser qüestió de lligar una història que em va obligar a pensar en els temps que jo anava a l’escola. És clar que mai no m’havia trobat embolicat en una aventura com aquella.
Quan vaig escriure aquest llibre vaig pensar molt en un que m’havia agradat molt de petit i que es diu Emili i els detectius, d’un autor alemany, Erick Kaestner, tot i que no hi té res a veure.
2.- Per què la colla dels 10 i no dels 5, com nosaltres som a la classe de cinquè?
Ho he dit abans: perquè a la fotografia que vaig descobrir hi havia deu nois. En més d’una ocasió algú se m’ha queixat que no hi fes sortir cap nena, però jo no em canso d’explicar que quan vaig escriure aquesta novel·la el govern -la dictadura que llavors manava- no permetia que els nois i les noies anessin junts a classe. Oi que és una bestiesa?
3.- Li va costar molt escriure aquest llibre?. Va quedar satisfet del resultat?
És clar que em va costar! Tot costa si tens ganes de fer-ho bé. Moltes vegades, per més que t’hi miris, la cosa no funciona. I també hi ha llibres que agraden a uns i no agraden als altres, com passa amb les patates fregides... El meu avi, que era paleta i treballava en un poble, sempre patia quan treballava i això que hi posava tota la voluntat del món. I, al final, quan havia acabat una casa, n’estava ben content i me l’ensenyava cada any quan hi anava a passar les vacances.
És el mateix que em passa a mi quan acabo un llibre. Mentre hi treballo, pateixo i m’hi miro molt. Després de repassar-lo moltes vegades i de polir-lo, el porto a l’editor. Quan el veig imprès estic molt content. I això em passa ara, al cap de molts anys d’ofici, de la mateixa manera que em passava al principi, quan vaig escriure La colla dels deu, fa més de 40 anys.
Per als de sisè:
Ah! Si, tal com em dieu, us heu quedat amb ganes de saber més coses d’aquesta colla, us puc explicar que hi ha una segona part que es diu L’home de Munic, publicada a la mateixa col·lecció i editorial. I a que és un llibre antic que no ha tingut la mateixa sortida del primer, és difícil que el trobeu a les llibreries. En tot cas, si us interessava, caldria que el llibreter el demanés a l’editorial, que en té una pila al magatzem.
I encara hauria escrit una tercera història amb els mateixos nois de la colla, però un dia, fent neteja, no em vaig adonar que llançava la fotografia que me'ls havia inspirat. Llavors ho vaig deixar córrer perquè sense veure la cara que feien ja no tenia ganes de fer-los jugar més. Potser si m'hi hagués esforçat molt encara me n'hauria pogut sortir, però ja em passaven altres idees pel cap i em vaig dedicar a altres aventures
